Txiki, “forever young”
Fa quaranta anys. A dos quarts i cinc de nou del matí del 27 de setembre de 1975, el voluntari d’ETA Juan Paredes Manot, 'Txiki', era afusellat al costat del cementiri de Cerdanyola. Faltaven 54 dies per la mort del vell dictador. Franco moria matant
26/09/2015
A Txiki el va ajusticiar un piquet de la guàrdia civil, manat per un sergent. El van lligar amb un pi fent de base, en un terreny de matossars i sotabosc, i el van falcar amb dues bosses de llast per assegurar-se que entomaria les bales sense ser un blanc mòbil. No van disparar tots de cop, i Txiki va tenir temps de morir cantant la primera estrofa del “Eusko Gudariak”, l’himne dels soldats bascos de la guerra civil que ETA havia assumit com a himne propi.
Abans de començar a cantar, havia cridat “aberria alla hill!”, l’eslògan castrista “pàtria o mort”. Quan, ja estès a terra, el suboficial li va etzibar el tret de gràcia, el seu germà Mikel va fer un altre crit que va ressonar com un eco per la serra de Collserola: “¡Hijos de puta!”
El PSUC, partit en el qual Claret va ser dirigent, va fer de la foto motiu d’un full volant que va imprimir i repartir per fàbriques, universitats i barris. Sota la foto, uns versos del Ché Guevara que el condemnat havia escrit a mà abans que el traguessin de la capella habilitada a la sala de jocs de la presó Model de Barcelona: “Mañana cuando yo muera / no me vengáis a llorar./ Nunca estaré bajo tierra:/ soy viento de libertad”.El germà i els amics el van amortallar amb un jersei que havia teixit a mà una companya per tapar la sang i el sutge dels trets. El van col·locar en una caixa de fusta de pi i abans de segellar-la Marc Palmés, un dels seus advocats, li va fer una foto, que va passar al periodista Andreu Claret. Claret era un dels membres més actius de l’Agència Popular Informativa (API), que havia contribuït a fundar l’any 1971 per difondre les notícies que la dictadura censurava, tant a la premsa estrangera com a través d’un butlletí clandestí. L’API va difondre aquella foto del fèretre de Txiki, i va explicar bé el Consell de Guerra i l’execució.
La realitat és que els tenien perfectament identificats.Wilson havia estat l’autor material que va accionar el comandament que va matar Carrero Blanco, president del Govern franquista, i era un dels homes més cobejats per la policia A l’altre, Txiki, l’havien detectat uns dies abans, en un altre robatori, tenia antecedents per haver pres part en les vagues i manifestacions arran del Procés de Burgos (desembre, 1970), i el van anar a buscar a casa, però va burlar la detenció i es va integrar al front militar d’ETA. Ara la cosa era molt més greu: l’acusaven d’haver mort un policia.Txiki va caure en una operació policíaca de pel·lícula. 30 de juliol de 1975, plaça Llucmajor de Verdum, la Barcelona de l’extraradi i la immigració, prop d'on ETA hi tenia un pis franc. El van agafar quan ell i Iñaki Pérez Beotegi, Wilson, intentaven atracar la sucursal del Banc de Bilbao. Persecució, trets i finalment els agafen. Els identifiquen falsament, per despistar l’opinió pública, com els quinquis “El Lele” i “El Pirómano”, “delincuentes habituales contra la propiedad”.
Solidaritat catalana
La Brigada d’Investigació Social (BIS) els hi aplica les tortures habituals, que arrenquen declaracions a cada tira de pell. Una immensa batuda fa caure persones de fe i de bona fe que havien amagat els bascos. La generositat solidària, en aquest cas d’arrel cristiana, no pregunta ni qui són ni per què fugen. Seran processats com a col·laboradors l’aleshores president de l’Associació de Veïns de Poblenou, Josep Mª Prochazka; mossèn Joan Solé, rector de la parròquia de Santa Maria del Taulat; les monges Justa del Río, Josefina Bikandi i Montserrat Solà; l’ex monjo Francesc Bofill, i el periodista Josep Maria Huertas, que tenia un altre procediment per injúries a l’exèrcit. Com a conseqüència d’aquell gran desplegament policial a Barcelona, serà mort a trets el militant, company i amic de Txiki, Andoni Campillo, el 19 de setembre de 1975.
El 26 d’abril anterior, Franco havia declarat l’estat d’excepció al País Basc, que restringia encara més els escarransits drets ficticis d’un règim totalitari. Plens poders als torturadors. Hi ha tants detinguts -4.625 en 1975!- que han d’habilitar la plaça de toros de Bilbao per aplegar-los-hi. Altres aconsegueixen fugir i fan cap a Catalunya, que entén el “problema” basc com ningú no l’entén a l’Estat espanyol.
Entre els que organitzen la renovada solidaritat de 1975, hi ha, a més de l’Església de les comunitats de base postconciliars i dels comunistes, un nucli pròxim al Moviment Socialista de Catalunya (MSC), entre el quals l’escriptora Maria Aurèlia Capmany, el filòsof Xavier Rubert de Ventós i el jove professor universitari represaliat Ernest Lluch, al qual anys després ETA mataria. Cruel contrast.A més a més de la qüestió nacional, s’entén també, encara que no es comparteix, la lluita armada contra la dictadura. En aquells temps ETA l’argumentava com a defensa pròpia davant d’una ocupació i una repressió ferotge, i sempre dirigida a l’exèrcit i les forces de seguretat. “Matar botxins” era la seva manera de sintetitzar els arguments en un eslògan. Josep Solé Barberà, advocat del PSUC, havia defensat un militant d’ETA al cèlebre Procés de Burgos, i en aquells dies també de ràtzies i exilis, Catalunya va acollir desenes de bascos, va sortir al carrer i el bo i millor dels seus intel·lectuals i artistes es van tancar a Montserrat, en el que seria el precedent de l’Assemblea de Catalunya.
Policies infiltrats, judici injust
El 6 de juny de 1975, el comando d’ETA entra a la sucursal número 3 del Banc de Santander, carrer Casp xamfrà Girona. Tres cantonades més avall d’on un parell d’anys abans es va produir el tiroteig que va acabar amb la mort d’un policia i un activista al patíbul, Salvador Puig Antich, es repeteix una acció similar amb les mateixes conseqüències.
Quan l’escamot de sis militants ja tenia un botí de 425.000 pessetes i marxava, va arribar la patrulla Z-6 del 091 i s’hi afegien dos agents de la Brigada Social que eren al bar Fausto, just al davant. No es pot atribuir a la casualitat ni que el 091 arribés tan de pressa ni que dos socials estiguessin a l’aguait: la policia tenia aleshores un solemne infiltrat a ETA, el Lobo.
Però sí que el reconeixen altres dos policies i naturalment els agents de la terrible policia política. Un jutjat de militars franquistes en té prou amb això i amb una declaració autoinculpatòria obtinguda sota tortura per emetre una sentència de mort, el 20 de setembre. Sis dies després, el Consell de Ministres dóna per bona la sentència i li comuniquen a Txiki a les vuit del vespre. Dotze hores de capella que Txiki va afrontar amb serenitat i enteresa, i fins i tot fent alguna broma per animar els amics i familiars que li feien costat. Huertas, que era l’encarregat de la biblioteca de la presó, li acabava de passar un llibre. Un, no dos com era reglamentari, perquè Txiki li va dir que no tindria temps de llegir-los.El caporal Ovidio Díaz va morir d'un tret. Va quedar estès a la vorera i van acusar Txiki de ser-ne l’autor material. El van jutjar en un Consell de Guerra al Govern Militar de Barcelona, el 19 de setembre. Els seus advocats, Magda Oranich i Marc Palmés, només van tenir un dia per preparar la defensa en una pantomima de judici sense cap garantia processal. Tot i això, els lletrats van introduir dubtes raonables sobre que fos Txiki el que va disparar aquell tret letal. Dos testimonis, l’ajudant de caixa i el segurata, afirmaven que havia estat una persona més alta. Un dels policies armats del 091 que va participar en el tiroteig ni tan sols el va reconèixer.
Poètica d’una mort
A les vuit del matí, en un Land Rover de la guàrdia civil el traslladaven al cementiri de Cerdanyola per executar-lo. El van enterrar en un nínxol de la família de Josep Lluís Pons Llobet, que havia estat membre del MIL de Puig Antich i Oriol Solé Sugranyes, que va morir a Euskal Herria crivellat després d’haver-se escapat de la presó de Segòvia en una operació d’ETA. Al cap de dos anys, amb la recuperació de la democràcia, les restes de Txiki van tornar a Zarautz amb el fèretre embolicat en una ikurriñai una senyera. Poc després, a una gran paret, al costat de Mutriku, davant del Cantàbric, apareixia un gran mural amb les cares dels morts de l’esquerra abertzale, reivindicant el Gudari Eguna.
Luis Eduardo Aute va compondre “Al alba”, una de les seves cançons més precioses, inspirada en aquella inquietant nit de la capella d’en Txiki, a l’espera de si arribava o no un indult que li salvés la vida. Marina Rossell va cantar una lletra de Maria Aurèlia Capmany, sobre la música de la tradicional “Cançó del lladre”; Txikiseria el lladre, però fent una crònica poètica del seu final.
La imatge del Txiki que ens ha quedat és la d’un jove que no va poder envellir, un noi de Zalamea de la Serena (Badajoz) que amb una família molt humil de matrimoni i sis fills havia emigrat al País Basc de nen. S’havia afiliat a la causa de la independència i el socialisme a primers de 1973, des dels quals va triar enfrontar-se a la dictadura amb les armes a la mà. És el jove sempre jove, 21 anys, somriure, bigoti, melena a la moda, d’una altra cançó, “Forever Young”, que Bob Dylan havia estrenat un any abans de la mort deTxiki. “Que sempre siguis valent/ que romanguis ferm i fort./ Que sempre siguis jove, sempre jove”. Forever young
No hay comentarios:
Publicar un comentario